dissabte 24/07/2010

12:26h

Dissabte, un mal dia de la setmana per a començar a treballar! I treballar a saco fins a finals d'agost, doncs la feina que ens queda no és poca!

A vegades ens dóna la impresió que hem estat perdent una mica el temps aquest mes i mig que portem aquí. Perdent-lo d'una manera relativa, perquè hem estat intentant conèixer cinc comunitats per a escollir-ne una on realtizar el DRP. De les cinc comunitats, dues les vam descartar de bon principi a causa de la seva mala comunicació i pocs habitants. Aquestes dues característiques les vam veure els primers dies, i, en comptes de descartar les comunitats directament, han estat allà, en la llista de visites, tot i que han estat poques. I el temps que hi hem dedicat, podria haver estat dedicat a les altres tres comunitats.

De les altres tres comunitats, hem escollit el Portón per la seva situació cèntrica a nivell físic i d'organitzacions. No ens calia un mes i mig per a detectar-ho, tot això. I ara, amb un mes i poc per endavant, encara ens faltarà temps! I estem una mica estressats per organitzar reunions, i per marxar tranquilament sabent que hem fet la nostra feina i deixant un bon pla d'acció comunitari darrera, que permeti avançar, encara que sigui a passos de formiga, la comunitat i la zona.

Però ja forma part de la pràctica equivocar-se i aprendre'n. Per això són pràctiques, no? Encara que un s'hi està tota la vida equivocant-se i aprenent! Tot i això, esperem treure'n profit, tant nosaltres com la gent de la comunitat i l'associació.

Aquest matí l'hem dedicat a planificar la primera fase del DRP: identificar problemes i prioritzar-los. Hem escollit quatre grups amb els que realitzarem diferents activitats per a identificar problemes. Els grups són la junta de veïns, les mares, els joves i els agricultors. Aquesta setmana que ve intentarem dur a terme tres activitats, amb els joves, mares i la junta de veïns. La setmana següent intentarem realitzar l'activitat participativa amb els agricultors i la posada en comú amb tots els grups i tota la gent de la comunitat que vulgui participar en aquest procés.

A veure si ens en sortim amb el nostre planing. De moment, ens toca convocar i esperar que la gent s'animi pel seu bé i el de la seva comunitat. El temps és just, espero que ens trobem pocs imprevistos i poguem desenvolupar les activitats més o menys com tenim planificades.

I res, senyores i senyors, comença la festa! Agafi'ns-se fort als seients que l'aventura promet sacsejos, emocions fortes i trepidants. Som-hi!!

21:17h

Aquesta tarda hem anat a la reunió de la Junta de Vecinos del Portón que es diu San Lorenzo. Hem marxat d'hora pq volíem parlar amb en César per demanar-li l'escola per fer les reunions que tenim programades. No l'hem trobat i hem anat cap a l'escola.

A mig camí ens hem trobat amb l'Epifanio, el president de la Junta de Vecinos. Havíem quedat amb ell a les 15h però ja anava cap allà amb el seu cavall. Hem fet el camí junts, una estona sobre el cavall, una altra caminant. Bon jan, l'Epifanio, sembla que ha estat en varies associacions i té una mica d'idea de les organitzacions i veu que això d'associar-se funciona per aconseguir coses comunitàries.

Hem estat parlant amb ell i un noi que esperava als seus companys de quart per preparar la graduació. Els hem explicat que hem decidit treballar en la comunitat del Portón i que hi farem un DRP, que consisteix en primer lloc en identificar en petit grup els problemes de la comunitat, posar-los en comú i prioritzar-los, buscar solucions i finalment elaborar un pla d'acció comunitària.

Sembla que els ha semblat molt bé el que proposem i que ens recolzen. Que bé! M'ha donat ànims, avui, encara ens en sortirem!! jejej! El que hem vist és que haurem de fer les reunions els caps de setmana, doncs entre setmana aquesta gent està bastant enfeinada, tan joves, mares com agricultors. Així que entre setmana preparant i convocant per fotre-li fort el cap de setmana.

Després, en la reunió de la junta de veïns hem tingut la oportunitat d'explicar-los altre cop tot el rotllo del DRP i sembla que també els ha semblat molt bé. Hem quedat el dissabte que ve per a fer l'activitat, espero que ens en sortim! Segur que sí!

També hem tingut la oportunitat de conèixer unes dones que tenen un club de madres, hem quedat amb elles demà a veure si les podem convocar en una reunió amb altres mares de la comunitat.

Després, baixant, hem estat parlant amb l'Epifanio, que té bastanta xerrera. Hem hagut de refugiar-nos un momentet sota un porxo per evitar la pluja i seguir baixant. Hem parat un momentet a casa en César, el director de l'escola, i afortunadament l'hem trobat. Li hem pogut explicar tota la nova història i li hem demanat permís per utilitzar l'escola com a lloc d'encontre. Ens ha donat el permís i el recolzament en la nostra tasca. Que bé!

Després hem estat una estona amb la Mariana i el Manuel, un haitià que viu a Pepepérez i les veïnetes de la Mariana, la Criseili i Griseili, que ens han fet un recital de cançons i balls que els han ensenyat a Bonao.

divendres 23/07/2010

22:09h

Bona festa major vicentina!! A hores d'ara, la competició del joc del duro ja haurà acabat, i deuen estar tots ben contents, natros hem fet una birreta en record a la festa major :)

Avui ha estat dia purament de descans. Ens hem llevat tard, cap a les deu, quan la son ja pràcticament s'havia acabat i fins i tot una mica de mandra s'ha apoderat dels llençols. Al matí he rentat roba, en Dil l'havia rentat ahir, i he estat llegint i bullint aigua per a beure. Un matí de relax i tranquilitat.

A la tarda, he anat a un velatori. Mentres vam estar fora es va morir un noi de 32 anys de la zona que ja estava malalt. No hem aconseguit averiguar què tenia però portava força temps a l'hospital i estava molt malalt, també del cap.

Quan es mor una persona l'enterren i els nou dies següents li fan la vela. L'últim dia porten les flors que han presidit l'altar del velatori al cementiri. La vela consisteix en resar un rosari, llegir un evangeli amb els comentaris i reflexions de la mateixa gent, i unes quantes pregàries més acompanyades de cançons a Déu, la Verge i Jesús.

Hi havia força gent, a la vela, entre elles una dona de 109 anys!! Uf! Deu ni do! A part hi havia majoritàriament dones de totes les edats, entre elles la Dulce, sa mare, la Ramona, la Francisca, la Glady...

I res, avui tinc poca xerrera, ens hem begut una cerveseta i tinc el cap una mica despistat! Marxo a llegir una estoneta i a dormir, que demà comença altra vegada la feina!

dijous 22/07/2010

21:26h

I Sant Tornem-hi! Les vacances han passat, han estat molt bé, però com totes bones vacances, s'han fet curtes! He fet vacances de tot, de ment, de projecte, de blog, de cuchilla i de portón. Però el que és descansar, poc, no hem parat cotxe amunt, carro avall per la península de Samanà, pel nord de Santiago...

A grans trets, la ruta ha estat la següent:

dissabte: vam baixar a Santo Domingo amb una guagua que baixa a les 6h de la matinada per anar al mercat. La guagua no es podia considerar com a tal, era una pickup amb molta gent dins, però ens va anar molt bé pq a les 9h arrivàbem a Santo Domingo. Un cop allí, vam buscar l'hotel Lina Barceló i ens vam trobar amb els meus pares. Quina ilusió trobar-los tant lluny de casa!

Vam anar a la Hertz a llogar un cotxe que ja havíem reservat i amb un super Fiat Panda ens hem mogut per a tota República Dominicana. El cotxe ha anat molt bé, s'ha posat per llocs difícils, enfangats, amb la carretera boturuda, el nostre mini 4x4 ha estat a l'alçada de la situació! Pel que fa a la conducció, el meu pare com un dominicà més i, excepte amb l'ús del claxon, es va integrar perfectament a la caòtica conducció dominicana.

Un cop al cotxe, el primer destí va ser casa l'Anna Maria per a acomiadar la Cecilia que dimarts marxava i ja no veurem fins a Barcelona. Quina ilusió haver-la conegut i haver pogut compartir amb ella una mica d'experiència dominicana!

Després, dinar al Malecón i ruta cap a la península de Samanà, al nordest del país. El destí dins la regió va ser Las Terrenas, una població bastant turística al costadet del mar. L'allotjament el vam fer al Rincón de Avi, un hotelet molt maco, amb una piscina genial!

diumenge: vam visitar la cascada del Limón, situada a mig camí entre las Terrenas i Samanà. Uns 50 i pico metres de cascada ens van meravellar la vista i a en Dil el chapuzón després de mitja horeta patint sobre un cavall per la muntanya entre fang i pedres. El patiment, fruit d'una mala experiència sobre un cavall l'any passat a Mèxic, que una relliscada ens va fer anar als dos a terra; però el passeig, en realitat, va ser la mar de tranquil.

A la tornada, passejadeta per las Terrenas i mojito al vespre vora la mar, rodejats de palmeres i bona música :)

dilluns: va ser un dia de cotxe. Volíem visitar el parc natural dels haitises però ens va sortir el tir per la culata. Va ploure tot el dia i vam donar més voltes que una baldufa. Finalment, vam acabar a Las Galeras, a l'extrem nord-oriental de la illa.

Vam tenir l'oportunitat de visitar la playa Rincón, segons diuen una de les deu millors platges del món. La platja era llarga com un dia sense pa i plena de palmeres, certament maca, però una mica bruta, amb piles de cerveses buides i tota la vora de la platja plena de troncs que un mar “bravo” arrossegava.

dimarts: vam poder visitar el parc nacional dels Haitises. L'excursió era amb una barqueta pel parc, que està format de 58 illetes (crec). Les illes, de pedra, estan plenes d'arbres i vegetació que sembla bastant increíble que hi hagin arrelat. Sobre els arbres, ocells de tots tipus i mides fan vida, sobretot un gran nombre de pelicanos, garces blanques i buitres.

La barqueta es va aturar en tres coves, la primera, plena d'estalagtites i estalagmites i amb una arrel que baixava i recorria bastants metres buscant terra i aigua; la segona, amb dibuixos taíns, els antics habitants de la illa abans la devastadora invasió espanyola; la tercera, amb dibuixos, terra de sorra i ratpenats per totes bandes.

Després, una volta pels manglars i cap a Cayo Levantado, una illeta turística 100% on vam dinar i ens podíem banyar. Llàstima que plovia i feia una miqueta de fresca, ajornant el bany per un altre moment.

De tornada, carretera i manta fins a Puerto Plata, on vam fer nit a l'hotel Atlántico.

dimecres: vam llevar-nos a Puerto Plata, una ciutat que em va sorprendre. Deu ser la tercera ciutat de República Dominicana, després de Santo Domingo i Santiago. M'imaginava una ciutat atapeïda, bastant colapsada... però ens vam trobar una ciutat tranquila amb casetes de fusta d'estil victorià la mar de mones i un mar amb reflexes platejats, fent honor al nom.

Després d'esmorzar, vam fer via cap a Punta Rusia. Vam arribar-hi a l'hora de dinar, i, aprofitant que en l'excursió entrava el dinar, vam dinar i vam dirigir-nos amb una barqueta cap a Cayo Arena. L'atracció principal de Punta Rusia és agafar una barqueta i després de vint minuts arribar a una illa perduda enmig de l'Atlàntic. Com que vam anar-hi per la tarda, estàvem sols a la illa, una illa que fa unes 180 passes del meu pare de diàmetre.

La illa és genial, i el millor és observar el fons marí amb les ulleres i el tub. Primer fas una primera prova d'snorquel prop de la platja, i després surts en alta mar a fer una volta on es poden admirar peixos de tots colors, formes i tamanys, corals i tota mena de plantes marines. Uf! Genial!

El guia ens anava indicant el nom dels peixos i els donava menjar per a que de cop un munt de peixos el rodegessin esperant l'exquisit banquet de pa i formatge. Després em va ensenyar un eriço que s'enganxava a la ma amb uns tentacles tant fort que no queia en posar la ma cap per avall, fantàstic!

Mentres la meva mare, en Dil i jo feiem la volta, el meu pare contava els passos de la illa i esdevenia una gamba més jejej.

De tornada, un altre passeig pels manglars i camí cap a Santiago, nit a l'hotel Colonial.

dijous: és a dir, avui, de bon matí hem quedat amb en Diego, l'amic de l'Anna Maria, per a saludar-lo. Hem anat amb ell a la universitat PUCAMAIMA (Pontíficie Universidad Católica Madre y Maestra) que és on treballa i ens ha convidat a esmorzar. De sortida de la universitat, hem trobat una pick up amb uns gossets que donaven i n'hem agafat un parell per a la Mariana, que en volia. Esperem que tinguin més sort que en Boby i en Bravo, que ja reposen sota terra :(

Després hem pujat a la Cuchilla, hem dinat a ca la Mariana i hem estat donant una volta fins a Piedra Azul per a ensenyar el nostre territori actual als meus pares. La carretera està bastant malament i a la meitat de Piedra Azul hem hagut de donar mitja volta perquè el camí era massa pel nostre mini 4x4.

I aquí de nou, mil cansada i amb moltes ganes d'anar a dormir! Aquesta tarda hem anat a una reunió i he tingut l'honor de veure en directe al síndico de Maimón, l'amic del somriure, en William! Em dóna la mateixa desconfiança en foto que en viu i directe. Demà ho explico, per avui, suficient!

Bona nit!

divendres 16/07/2010

15:00h

And the winner is.... Avui hem seleccionat la comunitat on treballarem! Després d'un mes voltant amunt i avall, parlant amb la gent, apreciant, observant; i després d'una setmana recopilant dades, intentant passar tot l'embolic mental de la zona en format word i excel; aquest matí hem decidit la zona on treballarem.

La decisió s'ha decantat per la comunitat d'el Portón. Els motius principals són els líders forts que hi hem detectat, una mínima organització i una posició cèntrica respecte les altres comunitats, de forma que també es poden veure beneficiades per un possible projecte.

El procés de selecció ha consistit en unes matrius FODA on hi anotàvem les virtuts i defectes de cada comunitat. Després de tota la tasca de mes i mig que portem, ens ha donat la impresió que la comunitat que hem escollit hagués estat una de les seleccionades de bon principi. El treball que hem fet ha estat bé, però tal vegada una mica en va.

Per exemple, el Llano i Pepepérez han estat les primeres comunitats descartades per la seva localització, l'accés vial i la poca quantitat de població en el cas de la segona. No hem necessitat un mes per a determinar aquestes dades, i tal vegada haguessin pogut estar descartades molt abans, estalviant-nos els pocs viatges que hi hem fet.

Després ens quedava Piedra Azul, La Cuchilla i el Portón. Piedra Azul té un problema greu: l'accés a l'aigua. És una necessitat bàsica que la resta de comunitats té solucionada. La comunitat lluita des de fa diversos anys per a la construcció d'un aqueducte que els permeti l'arribada d'aigua a cada casa. Sabem que és un projecte molt important per aquesta comunitat, però també creiem que l'associació tal vegada no disposi de recursos econòmics per a un projecte de tal envergadura.

Així doncs, en una decisió gens fàcil i després de donar-li moltes voltes, hem descartat la comunitat prometent-nos visitar INAPA, que gestiona el tema de l'aqueducte. La idea és veure quins recursos els fa falta per a acabar de construir l'aqueducte i veure què s'hi pot fer.

A part, Piedra Azul és una comunitat bastant allunyada de la resta de comunitats, i difícilment, deixant de banda l'aqueducte, qualsevol altra comunitat podria beneficiar-se d'un possible projecte.

Ens quedaven, doncs, les comunitats més cèntriques: el Portón i la Cuchilla. Entre aquestes dues, la decisió ha estat més o menys fàcil, fruit de la dèbil o nula organització de la segona, que ens ha decantat pel Portón.

Així doncs, disposem de comunitat, només ens falta recarregar piles i començar la feina forta altra vegada, que el temps corre i calculem que en un mes ja ho hem de tenir tot gairebé decidit!

Ens dóna la impresió que el temps se'ns menja i no volem córrer, per això ens haurem d'espavilar força i posar-hi tota l'empenta i energia que ens sigui possible per a que no ens atrapi la pluja!

21:59h

Passant el temps abans de reviure la dictadura de Trujillo a través de paraules. Ara, el llibre que m'estic llegint és un dels que ens va portar l'Anna Maria, es diu “La Fiesta del Chivo”. Està molt bé i pel que he comprovat a la wikipedia s'ajusta bastant a la realitat, a la dictadura de Trujillo i al seu assassinat després de 31 anys al poder.

A més, el llibre relata llocs que em són mínimament familiars, carrers de Santo Domingo on hi hem passejat, municipis que fàcilment ubico i indrets encara per a descobrir. De moment, me n'he cruspit la meitat i el recomano sobretot si es coneix el país! O sigui, primer visitar República Dominicana, gaudir dels seus paissatges d'interior i les seves platges, i després llegir el llibre.

Aquesta tarda hem estat fent la planificació de la segona part de la pràctica. Ens hem agobiat una mica, doncs veiem que el temps se'ns tira a sobre, tot i que encara falti més d'un mes! Ho intentarem fer el millor que puguem, ara, uns dies de desconexió total i després a tornar-hi amb les piles a tope!

Al vespre, volíem anar a fer uns billars però la pluja ens ha fet quedar a casa. Més tard, cap a quarts de nou, en Dil m'ha proposat anar a la Cuchilla a fer els billars que teníem pendents prometent-me que no plouria. Jo no ho veia molt clar, la lluna s'obria pas entre una boira de núvols foscos, però tenia ganes de sortir i hem provat sort.

La nostra sort ha acabat quan ja portavem ben bé un quart d'hora de camí, a uns cinc minuts per arribar a la Cuchilla. Ha començat a ploure i ens hem arraserat sota un arbre. Veient que la pluja es feia forta i no parava, hem decidit tornar. I per a no mullar-nos, una fulla de plàtan ha estat el nostre paraigües natural.

Devíem fer molta gràcia els dos patufets amb la fulla de plàtan com a paraigües. La veritat que hem rigut una estona pensant en la fila que feiem, i en arribar, hem inmortalitzat el moment per a la posteritat. Tot i acabar xops, ha estat divertit! Només espero demà no estar encostipada!

I demà de vacancetes! Que bé, quina il·lusió! Quines ganes de descansar uns dies, fins dijous o divendres! Platja, sol, muntanya, papa i mama!! Quines ganes de veure'ls! Demà, a les 6h agafem una guagua fins a Maimón i d'allà farem camí fins a Santo Domingo. Que bé! Visca les vacances!!!!!

dijous 15/07/2010

22:13h

Calor! I els papes a la illa!! Quina ilusió, quines ganes de veure'ls, de compartir amb ells tantes vivències que ens ha fet passar aquest petit indret de República Dominicana! I tanta gent...!!

Ahir vam estar posant en comú les notes, al matí, revisant i integrant la feina d'en Dil i la meva; a la tarda, parlant de comunitats i fent matrius FODA (Fortaleses, Oportunitats, Debilitats, Amenaces) per a escollir una comunitat. Ens hi vam estar molta estona, doncs l'elecció representa un punt d'inflexió de les nostres pràctiques.

Aquest matí hem estat rentant roba i a la tarda hem baixat al ciber. Al ciber he pogut parlar amb els meus pares que estan més aprop que mai, passejant per la zona colonial de Santo Domingo. Demà es trobaran amb l'Anna Maria i faran una ruta per la zona juntament amb en Francesc Torralba, que està visitant la illa aquests dies en motiu de la presentació d'un llibre. Resulta que és un home bastant conegut, i estaven contents, que bé! Espero que ho disfrutin molt!

I dissabte baixarem, i començaran les nostres minivacances! Quines ganes! :)

dimarts 13/07/2010

15:42h

Martes ni te cases ni te embarques. I 13!

Avui estic una mica cansada, necesito un descans. Sort que dissabte anem d'excursió per República Dominicana amb els meus pares, ens servirà per desconectar i tornar a agafar forces per a seguir endavant. D'aquí pocs dies arribarem a l'equador de les nostres pràctiques, a la meitat de la nostra estància a la Cuchilla.

Aquí, gairebé tots els dies semblen igual. Els dissabtes i diumenges han perdut l'encant de descans, de desconexió, d'esbarjo. I m'he adonat de la importància d'aquests dies, i els trobo a faltar. Trobo a faltar dormir fins a les tantes un diumenge, o estar-me assentada fent el gos tot el dia, o sortir de festa amb els amics i amigues...

Sembla que tot el dia estiguem treballant. Quan sortim a esbargir-nos una estona, a fer uns billars, al riu... igualment no ets un d'ells, no ets un més de la comunitat. A més, trobes diferents formes de vida, diferents moments de la vida. Extrany és trobar-se una persona de 22 anys que no tingui un fill. Encara més extrany trobar-se'n una de 27 que no tingui ja un bon ramat darrera, amb la vida encaminada, la família feta i la rutina establerta.

A més, vulguis que no, el camp és limitat. No és com la ciutat o les poblacions més grans i més ben comunicades, que et trobes tot tipus de gent. Aquí, el camp hi ha la gent que hi ha, que és poca. Gent que va fent el dia a dia, sense pensar en l'endemà, tot just en el que pugui menjar avui. Gent que ho deixa tots en mans de Déu. Gent amb certa falta d'iniciativa i organització. Gent sense vida comunitària, sense un parc on reunir-se a prendre la fresca, sense un centre comunal on compartir i fer projectes comunitaris de futur.

I les polítiques del govern sembla que no acompanyen als camperols. Els camperols, que ens donen de menjar, sovint tan maltractats! Tan oblidats! Tan abandonats en els seus camps, treballant sota un sol de justícia, castigant-se el cos a cops de machete, venent a preus tan minsos. I així fins a ben vellets, la jubilació, la seva utopia.

I elles, a casa. Netejant, fent el dinar, rentant roba, tornant a netejar, fent el sopar... Sense gairebé sortir de casa, amb una vida social escasa, esperant el marit que torni cansat del camp, o amb algun rom de més que ha pres en algún colmadito per a recarregar el cos i tal vegada l'ànim.

Uf! Totes aquestes línies no són una descripció exacta del que ens hem trobat aquí, simplement una petita recreació fruit del moment. Simplement una percepció en un moment concret. I sobre percepcions, colors! L'altre dia parlàvem amb en Diego que és daltònic. I ens explicava que el verd el veu vermell. Comentava que això li havia servit per a tenir sempre en compte que hom pot tenir una percepció molt clara d'una situació, però alhora una altra persona pot tenir-ne una altra ben diferent. Així que cal llegir però també percebre, viure i experimentar :)

Aquest matí hem anat a parlar amb en César. En César és director de l'escola del Portón i ens quedava pendent parlar amb ell. Quan havíem anat a parlar amb ell, ens havíem trobat una persona una mica reacia i seca amb nosaltres. Avui, s'ha mostrat amable i ben disposat a xerrar i explicar-nos coses.

La conversa ha estat bé, ens ha estat explicant coses de l'escola, de les comunitats... Tan ell com la seva dona veuen l'escola i la comunitat en desenvolupament. Una bona visió per a seguir endavant. En César sembla un líder comunitari del Portón juntament amb el Felix Ramon, en José Manuel i dues altres persones que encara no hem tingut l'ocasió de parlar-hi. Alguns d'ells líders comunitaris altament polititzats, amics de l'amic William. Enfi!

Apa, vaig a treballar una mica, que demà, per fi, posarem tot plegat en comú.

dilluns 12/07/2010

15:35h

Suant intensament, amb el cos ben empapat està passant el dia d'avui. Pensant en la Festa Major de Pallejà i la nit de banderes i “viva españa”'s que es deu haver viscut després que la selecció espanyola guanyés el seu primer mundial... crec que prefereixo haver-ho viscut des d'aquí!

Avui hem estat tot el matí passant les notes a format electrònic. La tasca no és fàcil i esdevé especialment pesada sota aquesta calor asfixiant. El cap de setmana també l'hem dedicat a això. Dissabte ens hi vam estar tot el dia, fins ben entrada la mitjanit. Diumenge, vam dedicar-hi tot el matí.

La tarda de diumenge vam baixar a Maimón a veure una mica de futbol. Futbol i cerveseta fresca, quin luxe! Vam arribar quan faltaven escassament cinc minuts pel final de la primera part. Baixant amb en Miguel i en Carlos, l'un es va quedar sense carburant i l'altre va punxar roda; atrassant l'hora d'arribada a Maimón.

La segona part, la vam enganxar al minut 10, ja que la mitja part vam aprofitar per jugar un billar. Vam estar mirant el partit amb en Miguel i en Carlos, explicant-los les normes de l'esport i obviant l'explicació del fora de joc, massa complicat. República Dominicana deu ser dels pocs països que no reaccionen davant noms com Leo Messi o Cristiano Ronaldo; o que et pregunten si en el futbol només es pot tocar la pilota amb els peus. Aquí l'esport per excelència és el beisbol, i el futbol té ben pocs adeptes. De fet, mirant el partit, estàvem nosaltres i un home italià rodó com una pizza que es queixava que a la gent no li agradava el futbol.

I res, avui breu, que he de seguir amb les meves anotacions...

divendres 10/07/2010 (2)

21:11h

Seguim on ho havíem deixat. La tarda d'ahir la vam passar a ca l'Anna Maria parlant amb el món i navegant pels mars d'internet. Després, vam sopar aprofitant l'ocasió per a xerrar amb l'Anna Maria i la Teresa sobre el projecte i la nostra tasca. Els vam explicar que entre aquest cap de setmana i la setmana que ve, abans d'anar d'excursió amb els meus pares, ja hauríem decidit la o les comunitats on treballarem i començaríem a planejar la segona part de la pràctica.

Després de sopar i xerrar, vam anar cap a la casa teatro. La casa teatro és un local on s'hi fan exposicions, concerts... un centre on la cultura sobresurt i n'és la principal protagonista, acompanyada d'una bona copa de rom. Vam conèixer l'impulsor, en Freddy Ginebra. A l'entrada hi havia una exposició de maniquís que havien disfressat diversos artistes que han passat per la casa teatro. L'exposició conmemorava els 36 anys del local i la presentació d'en Freddy escrita en una paret parla per si sola:

“Han pasado 36 años...

Desde el primer día, hemos estado apasionados por la cultura y se han multiplicado los talentos...

Sabemos que la vida debe ser celebración y lo intentamos cada mañana cuando abrimos las puertas al salir el sol...

Somos poesía, música, canción, fotografía, pintura, cine, teatro, literatura, conversación, abrazo, baile y constante expresión...

Somos una intención de que todo el que pise estos 620 mts2 encuentre una ilusión y un motivo para sonreír y celebrar...

Hoy de manera especial, como siempre, celebramos y le abrazamos”

Ens van convidar a una copeta molt carregada de rom i vam estar xerrant i escoltant un concert de jazz que feien en directe. Va ser una vetllada molt agradable, amb bona companyia i ambient. Casa teatro és petit, però el que mou és molt gran :)

A la nit vam estar connectats fins a altes hores de la matinada dominicana i aquest matí, ben d'hora, hem pujat altra cop fins a Piedra Blanca amb l'Anna Pujol, una altra catalana que fa quatre mesos que viu aquí. L'Anna anava amb la Teresa i la Mercè a Santiago, a visitar altres projectes de l'associació, i ens ha deixat a mig camí. A Piedra Blanca, guagua fins a Maimón i després motoconcho fins a caseta.

La tarda ha estat de relax. En Dil ha estat descansant, doncs ell havia dormit menys que jo. Jo havia d'anar a trucar a l'agència de lloguer de carro i he quedat a les 16h amb el Carlos per anar a un lloc on hi ha cobertura. He pogut trucar i confirmar la reserva, de conya! He aprofitat també per comunicar-me amb la família i desitjar bona festa major :)

Tornant, a mig camí ens ha començat a ploure molt fort. Hem parat i ens hem posat al porxo d'una caseta, que ha resultat ser la de l'Elena i en Florentino, una família que vam visitar la primera setmana. Ens han convidat a una mica d'arepa de yuka amb massa gust a all pel meu gust i el temps ens ha permès seguir el trajecte en motor.

Quan passàvem pel centre de la Cuchilla ha tornat a començar a ploure fort i ens hem hagut de tornar a amagar sota un porxo. Aquesta vegada ens hem trobat al porxo d'un colmadito amb billar. En Bienbe ens ha convidat a jugar al billar i hi hem estat tota la tarda empatant i desempatant partides.

Finalment hem arribat a casa, després de ben bé un parell d'horetes. En Dil ja estava descansat i hem pujat a sopar. Després volíem sortir a donar una volteta, és divendres!, però en Manuel ens ha explicat que si plou o ha plogut poca cosa trobaríem. Aquí la pluja ho paralitza tot. És una mica comprensible, doncs si l'estat de la carretera és dolent en sec, en pluja és lamentable. Però bé, amb el que plou aquí, cada dos per tres es deu paralitzar la comunitat!

I poca cosa més. Tornant ens hem trobat una senyora granota d'aquestes que si li dones un petó en surt un príncep... però jo ja en tinc un, de príncep :) la deixarem per algú altre jejej.

divendres 10/07/2010

12:33 h

Fent gana per anar a dinar, aprofito :) Ahir, es va fer molt tard i al final vaig decidir invertir les hores en son i deixar l'escriptura per a hores menys intempestives.

Ahir vam baixar a Santo Domingo i avui ja tornem a estar a la Cuchilla. Ha estat una visita fugaç. Volíem parlar amb la Teresa i l'Anna Maria sobre la nostra feina aquí i a part volíem quedar amb la Gema, una companya del màster. El primer propòsit el vam cumplir, el segon no va ser possible, pq no vam poder contactar amb la Gema. Llàstima!

La visita ha estat altrament aprofitada per a conectar-nos i acabar de concretar detalls de quan vingui la família :) Ja gairebé tot apunt, només falta acabar d'enllestir el lloguer del carro, a veure si aquesta tarda ho enllestim. Tot i que quina por conduir per Santo Domingo! Ahir, un senyor d'una guagua ens comentava que si manejas por Sto. Domingo manejas en todo el mundo! I m'ho crec, el trànsit és caòtic, la meitat de semàfors no funcionen... i l'altra meitat se'ls salten!

Aquest cop, vam anar a la capital amb guagua, el transport públic. Primer de tot vam baixar amb la única guagua que passa per la Cuchilla cada dia a les 9h. Aquesta guagua va de la Gina a Bonao, nosaltres ens vam quedar una miqueta abans de Bonao, a Piedra Blanca. Piedra Blanca és un poble situat a la carretera que va de Santo Domingo a Santiago.

Santiago és una de les principals ciutats del país. Ahir en Diego ens comentava que hi havia una mena de rivalitat entre ambdues ciutats, per fer-nos una idea, com Madrid i Barcelona. També en l'esport, en aquest cas en el beisbol, hi ha rivalitat, comparable a la que hi ha entre el Barça i el Madrid. Jo ja m'he fet incondicional de les aguilas, l'equip de Santiago jejej :P .

Un cop a Piedra Blanca vam estar esperant bastanta estona per a agafar un autobus fins a la capital. En el primer que va venir no hi cabíem, i el segon no va passar fins al cap de mitja hora.

Un cop a Santo Domingo, una altra guagua, en aquest cas un cotxe, ens va dur fins a l'inici del carrer Conde, a la zona colonial. Santo Domingo és molt molt gran i es tarda molt de temps en arribar a algun lloc o a sortir-ne. Diuen que un terç de la població viu a Santo Domingo, que està creixent en totes direccions (menys en la del mar, evidentment). Ahir en Diego també ens comentava que els barris pobres es barrejen amb els més rics i creuant un sol carrer pots passar d'una zona alta a les chaboles d'un barri pobre.

A part, no és una ciutat gaire segura. Hi ha atracaments i pel que expliquen, a vegades la mateixa policia n'és l'autora. República Dominicana és un país molt corrupte pel que ens han comentat, a més molt polititzat.

Ahir mateix, comentàvem amb l'Anna Maria el tema de les mines en la zona on estem treballant. Ella deia que li feia por que en uns anys es desallotgés tota la zona a causa de la mineria. És un lloc on les muntanyes diuen que són molt riques en minerals, per a desgràcia seva. Deia que no se sap, però, quins plans hi ha de futur, que potser les terres ja s'han vengut a la mina però no hi ha manera de saber-ho.

Perquè de títols, aquí, res. La gent compra i ven el terreny i només un tros de paper escrit a boli n'és testimoni. I de fet, encara que en tinguessin, poca cosa podrien fer davant el monstre de la mineria.

Bé, tornant al tema, el resultat és que vam estar tres hores i mitja per arribar a Santo Domingo. Una bona passejada! Un cop a la capital, vam quedar amb la Teresa, la Mercè i la Cecilia a la catedral de la zona colonial, que està a la plaça Colon. Allà vam dinar habichuelas, arròs i carn, per a no perdre la costum i ens vam encaminar, amb una altra guagua, cap a casa l'Anna Maria.

Anem a dinar, que ja trobo a faltar les habichuelas!

dimecres 07/07/2010

0:27h

Uff que tard! Això de la llum efectivament ens ha allargat el dia, però també ens ha escurçat les hores de son!

Avui, volíem fer moltes coses, i com sol passar en aquestes ocasions, amb prou feines hem arribat a la meitat. Volíem fer una recopilació de les notes que hem pres durant aquest primer mes, posar-les en comú, fer una sèrie de matrius FODA (Fortaleses – Oportunitats – Debilitats – Amenaces) de cada comunitat, i finalment decidir en quina o quines comunitats treballarem.

Hem estat tot el dia a la caseta treballant amb el portàtil, però la tasca d'ordenar les notes en un sistema que després sigui eficient està resultant llarg i gens fàcil. El matí l'he perdut intentant buscar alguna forma de passar la informació al portàtil de manera que després es pugui trobar la informació fàcilment. Que tingui la informació necesària, però que alhora no sigui un monstre inmanejable de dades; aquesta era la idea.

Finalment, he decidit començar a passar les primeres notes i esperar que poc a poc tot plegat prengués forma. Curiosament, la part que no portava gaire ben esquematitzada i treballada era la part que en Dil s'ha currat més, així que ens hem complementat perfectament. Jo, un intent de resum en word; ell, unes taules la mar de pràctiques en excel. D'això se'n diu complementarietat! :)

Demà baixarem a Santo Domingo, a parlar amb la Teresa i a veure si podem quedar amb la Gema, una companya del màster que està fent les pràctiques a Haití i s'ha pres una setmaneta de vacances. De bon matí, guagua i cap avall que fa baixada.

I poca cosa més avui. Ahir em vaig deixar d'explicar una visita inesperada que vam tenir dilluns al vespre. Dilluns, aprofitant que vam baixar a Maimón, vam pujar unes cervesetes i al vespre vam estar xerrant força estona amb la bona companyia de les President, les cerveses dominicanes.

I ja se sap, la cervesa porta a la pixera, i la pixera porta al lavabo... i en un d'aquestes visites al senyor roca, tot assentadeta a la tassa em va donar per mirar a la dreta... i hi havia una araña gegant! Peluda, negra, gegant! No vaig cridar gaire, doncs tenia por d'espantar-la, però tampoc podia parar la pixera, així que ens vam estar una bona estona cara a cara, jo suant, ella tan tranquila.

En sortir, en Dil es va sorprendre i tot de lo gran que era, i aquí va acabar la seva història, un cop de sabatilla se la va endur a l'altre barri, deixant una taca negra de sang a la paret, que encara hem de netejar. Li he proposat a en Dil deixar-la allà, per avisar a altres insectes de tals dimensions que aquest és el destí que tenen els que creuen la línia d'entrada a casa. Avisats estan, animalons de Déu!

Ara que menciono Déu, aquest matí, mentre esmorzàvem, hem tingut la oportunitat per segon cop d'escoltar el padre Chelo per la ràdio. El padre Chelo és un home que fa misses a la Vega i les passen per la ràdio, i la Mariana se l'escolta. El padre es passa tota l'estona explicant miracles que ha protagonitzat. Diuen que sana la gent, i és el que explica tota l'estona.

Hi he estat pensant i de fet, no m'extranyaria que realment sanés a gent, no tant pel seu toc diví o pel poder de Déu, com ell comenta; sino pel poder de la ment de la gent. Una mena d'efecte placebo: la gent està convençuda que si van a la missa d'aquest padre es sanarà, i efectivament es sanen pel mateix convenciment! Vaja, teories... :)

dimarts 06/07/2010

23:58h

Un parell de dies sense escriure, un parell de dies de descans. I masses coses que s'acumulen per explicar i fa una mica de mandra posar-s'hi... farem un esforç! :)

Estic encostipada :( diumenge em vaig encostipar i el meu nas és una font constant de moquets. I amb la calor que fa al migdia, és terrible! El cap bull i sembla que l'aire costi més que mai d'entrar al cos. Quina fàtiga!

Anem per ordre. Diumenge va ser un dia lúdic. Per fi, un diumenge tenia gust a diumenge! Al matí vam anar al play, un camp on juguen a softball. El softball és com el beisbol però es juga amb una pilota més gran i la forma de tirar la pilota és diferent. A part d'això, les normes són més o menys com el beisbol: un equip bateja i intenta passar per totes les bases i arribar de nou a la sortida; l'altre equip intenta eliminar els jugadors per a què no arribin a les diferents bases. I tan sols cal sumar-hi altres normes aparentment incomprensibles si no van acompanyades d'una explicació, que eren escases.

El joc va estar bé tot i que no sempre et tracten igual pel fet de ser noia i a vegades et sents una mica discriminada... De fet, només érem dues noies: la Maria i jo. La Maria és la filla de la Carmen, té 18 anys i encara no té fills ni espòs. Pel que fa als nois, gairebé tots els que jugaven tenen parella, però ¿on estaven elles? Segurament a casa amb els crios, fent l'oficio i el dinar, doncs ens hi vam estar fins ben bé la 1 del migdia jugant. A vegades penso en la sort que he tingut de néixer en un entorn més avançat en temes de gènere.

Durant tot el matí va fer molt molt de sol, i el play, en ser un camp de joc, gairebé no té ombra. En conseqüència, el moreno paleta s'està accentuant de forma crítica, tenint una especial consideració pel ridícul blanc dels mitjons.

A la tarda, vam quedar amb l'Alexandre una estona al riu. Vam dinar ràpidament i a les 14h ja estàvem camí al riu. El riu està ben aprop de casa la Mariana, a cinc minuts caminant. Abans però de baixar al riu, vam decidir anar a veure l'ambient de la gallera, doncs diumenge a la tarda és el dia que es reuneixen.

A la gallera hi havia molta gent, gairebé tot homes. Quan hi vam arribar encara no havien entrat, i estaven a fora aparellant els galls per a les lluites segons el pes. Hi havia una bàscula i comparaven el pes dels dos galls per a “casar-los” com diuen ells. Una vegada casats, els tocava patir una mica, doncs els posen unes espuelas per a què facin més mal a l'oponent en la lluita.

No vam arribar a veure res més, doncs vam marxar abans que comencés la festa. A mi m'agradaria veure un dia quan entrin, el funcionament de les apostes i tot plegat. No m'agraden gens les lluites de galls, però m'és curiós veure com s'organitzen, com aposten, com es comporten. Ens agradi o no és una activitat social forta de les comunitats rurals.

Malaudarament, no vaig poder fer gaires fotos, doncs la gent creu que porta mal auguri i que llavors el gall perdrà. Recordo que hi havia un gall totalment cec que li vaig fer una foto d'incògnita... deien que era bo, però avui el Manuel m'ha comentat que va perdre i ja deu estar en algun estómac. No sé si deu haver estat la meva foto que li ha fet devallar les forces... jejej

Després d'aquesta visita fugaç a la gallera, vam anar al riu. Hi havia bastanta gent, i ens hi vam estar una bona estona xerrant amb l'Alexandre, un noi del Portón que és professor de l'escola. Crec que aquí va ser on em vaig encostipar, doncs estàvem parats dins l'aigua i a l'ombra i vaig agafar fred. I ja la tenim liada: moc avall, estornut enfora!

Quan ja començava a refrescar una mica, vam anar cap a casa amb el José Manuel i la seva família. Ens hi vam estar bastanta estona, en Dil li va instal·lar el windows al portàtil i jo vaig estar jugant amb les seves filles i el seu fill. L'estona va ser divertida, la filla petita no para quieta! Però és molt divertida :)

Després, al vespre, vam sortir a ballar una mica per celebrar que feia un mes que havíem arribat! Vam anar amb en Manuel i la Mariana fins a la Cuchilla. Allà hi havia un colmadero amb música i vam estar una estona xerrant per allí i prenent una birreta entre tots. He d'aprendre a ballar urgentment! Tothom en sap molt, i si no vull fer el ridícul m'hi hauré de posar amb urgència, doncs jo ja els ho dic, que sóc un pato ballant!

L'endemà, que va ser ahir, va venir l'Anna Maria amb la Cecilia, en Domingo i la Teresa i la Mercè, que estaven de visita. La Teresa és el nostre contacte amb l'associació a Catalunya. Al matí, vam anar a visitar en José Altagracia i el manantial de Piedra Azul. Vam dinar tard i la tarda es va fer molt curteta.

Després de dinar, vam tenir l'ocasió de parlar de la granja, de la nostra tasca aquí, de les expectatives... Només volem deixar clar que no sabem què en podrem treure, ho intentarem fer el millor que sàpiguem, perquè volem el millor per aquestes comunitats, però no podem prometre res, doncs volem que surti el que surti sigui sostenible, ajudi realment en el nivell de vida de la comunitat i sigui autogestionat per la mateixa comunitat.

I res, apunt per a començar la segona etapa de les pràctiques. Avui, en teoria, havia d'ordenar els apunts de la llibreta, però no he sapigut per on començar, demà intentaré inspirar-me per a fer-ho. Demà volem escollir les comunitats on farem DRP, demà és un dia per estar ben al loro, doncs la decisió determinarà l'actuació en la zona. Espero força lucidesa i energia! :)

dissabte 03/07/2010

21:51h

Avui, tot bé! Calor, molta calor. Suar suar i suar. Magis que em perforen els turmells si em descuido de posar-me relec. Llum a l'habitació, però energia insuficient per alimentar el portàtil. Aigua. Roba moolt neta i amb bona olor. Tot bé :)

Avui teníem prevista la nostra primera falicitació: una activitat participativa amb un dels dos clubs de Madres de Piedra Azul. Al matí hem estat preparant l'activitat. Ens hem decidit per una activitat en la que els participants fan un mapa de la comunitat identificant-hi els problemes. Estava nerviosa, aquest matí, pensant en l'activitat de la tarda!

A la tarda, hem tingut un problemeta amb el motor per pujar i finalment hi hem arribat ben bé mitja hora tard. Jo estava una mica preocupada, me les imaginava esperant-nos... altre cop innocent de mi! No hi havia ningú al club de madres, ni la Maria Virgen que viu davant el local.

Hem estat xerrant una estona amb la Maria Virgen, intentant averiguar si tenien reunió o també és un club una mica fictici. Finalment, ens ha dit que moltes no hi eren i que serien molt poques. Hem decidit ajornar l'activitat, una mica desencantats.

I res més, sense gaires ganes d'escriure, me'n torno al país dels dowayos!!

divendres 02/07/2010

23:44h

Avui ha estat un bon dia, avui la vida ens tenia preparada una lliçó :) .

Pel matí, poca cosa, hem baixat la rentadora de la Mariana i hem rentat roba, tasca urgent pq el nombre de samarretes netes s'havia reduït a una.

La rentadora, no era com m'esperava, ilusa de mi. Jo esperava una rentadora com les nostres, que hi poses la roba, el sabó, la poses en marxa i només queda treure la roba per a estendre-la. Les rentadores que tenen aquí només estalvien la pesada feina d'ensabonar la roba. És un tambor que li poses aigua, sabó i roba i li dóna voltes a tot plegat. Després cal esvaldir la roba i estendre-la. Tot i això, ha estat tot un luxe tenir rentadora ni que fós només per ensabonar. I encara més tenir electricitat per a fer-la funcionar!

A la tarda volíem anar al Llano, però al final no hem trobat ningú que ens hi portés i hem abortat la missió. Hem decidit, doncs, aprofitar per a fer una tasca que ens va encomanar el padre: identificar els discapacitats de la zona i omplir una fitxa amb les seves dades per a demanar la targeta del SeNaSa (Seguro Nacional de Salud), pels que no ho tinguessin.

Hem anat fins al Portón amb la Mariana a visitar una senyora que és cega i després hem decidit passar per casa un noi que és disminuit psíquic. Aquest noi ja l'havíem vist, doncs la seva caseta està en el camí al Portón. És un noi d'uns 13 anys que està tancat a casa seva despullat, mirant al carrer tota l'estona i sense aparentment immutar-se quan el saludem.

A mig camí ens hem trobat en Lupe, el seu pare. El noi viu amb el pare que sembla bastant gran. Hem estat parlant amb ell, potser amb un to una mica a la defensiva i interrogatiu de perquè té el nen en aquestes condicions. Veient el nen tancat a la casa sempre, ens donava la impresió com si el tractessin com un animal.

Després d'un cafetó a ca una veïna, hem baixat amb en Lupe a casa seva. La sorpresa ha estat nostra en veure com s'alegrava el nen de veure el seu pare. Ha estat una demostració d'alegria tan tan bonica que crec que no l'oblidaré mai. El nen, que feia unes hores ens havia semblat que no responia a estímuls externs, reia, movia els braços i saltava d'alegria en veure el seu pare. Ha estat tan bonic que ens ha quedat endins, molt endins del cor.

Hem entrat a la finca i ens hem acostat a l'habitació del nen. L'habitació no tenia res, una finestra a l'exterior, una pilota, una joguina i els plats i gots del nen. El terra estava impecable, de no ser per una caca que s'havia fet el nen mentre el pare estava fora. Feia molta pena veure el nen com la trepitjava i en tenia els peus i mitja cama tacada.

Li hem portat una mica de refresc del que feia una estona preníem, i s'ha posat altre cop molt content, movent els braços en senyal de plena alegria. Ha begut una mica directe de l'ampolla i després ha portat el seu got perquè li posessim allà.

Mentrestant, hem aprofitat per parlar amb el pare, en Lupe. Ens ha explicat que el nen va tenir meningitis als tres anys i epilèpsia. La mare se'n va anar i no ha volgut tornar a saber res del nen. Ell el cuida des de fa 10 anys, el neteja, li dóna de menjar, el cuida. Se sustenta gràcies a menjar que a vegades li dóna la gent, la targeta de la solidaritat, el sou que guanya de netejar una finca, i el porc i les gallinetes que té.

La impresió ha estat que l'home fa el que pot, no en sap més. No sap ensenyar-li on ha de fer les seves necessitats, que no es tregui la roba, i a tantes altres coses! Però fa el què pot, el cuida, i el nen ens ho ha demostrat amb gestos inoblidables d'alegria en veure'l.

Ha estat una barreja de sentiments bastant gran: sorpresa en trobar-nos una cosa totalment diferent al que esperàvem, emoció en veure l'alegria del nen, impotència en no saber-los ajudar, tristesa pensant en la vida i el futur d'ambdós.

Tornant no m'ho podia treure del cap. No volia permetre'm girar el cap i mirar cap una altra direcció, ignorant aquesta realitat. Vull intentar fer alguna cosa per aquest nen i pel seu pare. Trobar una fundació, una associació, qualsevol entitat que recolzi alguna manera d'ensenyar al nen a viure.

He estat tot el camí donant-li voltes, i pensant en com havia canviat la concepció que tenia d'aquesta realitat, i la concepció que tenen els que no han parlat amb en Lupe. Hi ha hagut un moment que, parlant amb en Lupe, el pare, ens ha donat a entendre és conscient que la gent diu que no cuida el nen, que no se'n preocupa... no només té prous problemes amb el nen que també carrega la creu del que la gent pensa.

Uff! Una realitat trista, no puc parar de donar voltes buscant solucions. Després, parlant amb en Dil, hem vist que als dos ens havia marcat l'experiència. I no volem quedar-nos quiets, oblidar aquesta realitat representaria oblidar les expresions d'alegria que mostrava el nen. I això no ho vull oblidar, de fet, m'agradaria tornar-ho a viure. Deu ser aquesta mostra d'alegria el que dia rere dia, any rere any, empeny en Lupe a seguir endavant. Perquè la seva realitat és ben dura.

Després, la mateixa naturalesa ens ha mostrat la seva part més meravellosa florint l'arbre que hi ha davant la nostra caseta. Moments durs per aprendre, moments bonics per a gaudir, moments tranquils per a reflexionar.

I res, sense poder-me treure una sensació agredolça del cos, així acabarà el dia d'avui. Pensant, reflexionant, recordant. Pensant com ajudar en José Antonio (el nen) i a en Lupe; reflexionant en les preconcepcions errònees i injustes que inevitablement en ocasions em venen al cap; recordant l'alegria d'en José Antonio en veure el seu pare. Espero que aquesta alegria ens ajudi a posar tot l'empeny en aquest cas particular, sense repercutir en la tasca que hem vingut a fer. I que no ens faci voltejar el cap a altres direccions, esquivant aquesta realitat.

dijous 01/07/2010

23:06h

Juliol comença ple de llum i energia. Sembla que han canviat els vents i ara toquen aquests luxes que fins fa un mes eren la mar de normals. Quan tornàvem del ciber la Mariana ens ha rebut ben alegre que havia pogut posar una rentadora i tot!

Aquí la gent viu en casetes de fusta i sostre de zinc però amb rentadora, nevera i no hi falti la caixa tonta. A part, alguns omplen la sala d'estar – menjador de sofàs d'aparença calorosa i mobles que no enganxen per res entre ells, almenys sota el meu punt de vista.

Ara que hi ha llum, de tant en tant un merengue, una batxata o una missa surt d'alguna caseta. Pel que ens han explicat i hem deduït, amb l'electricitat forta, les comunitats deuen omplir-se de música exageradament forta, pregoners catòlics o diàlegs de culebrons enfanxifosos.

Aquest matí teníem prevista la visita a la policlínica. Abans, però, hem estat preparant les preguntes, qüestions més aviat de funcionament. Hem anat caminant fins a la policlínica, una mitja horeta amb broncejament inclòs. Hi hem arribat acalorats, sensació que ha aumentat quan hem vist en Moisés, el doctor, que ens rebia amb jaqueta de màniga llarga.

A la policlínica hi havia tot el personal: el doctor Moisés, l'infermera Amparo, la conserge Santa i la promotora de salut dels dijous, la Victoria. Hem estat xerrant una miqueta: la malaltia més comú, la grip i el mal de caderes; les ambulàncies, a les películes; la majoria de les medicines que receptaven, gratuïtes pel SeNaSa, el Seguro Nacional de Salud.

Hem aprofitat la visita per a recollir alguns medicaments pel mal d'orella de la Mariana. Amb la targeta i la recepta que va fer el mateix Moises n'hem tingut prou, ni una firma, ni ens han recollit la recepta, ni res.

A la tarda, hem baixat al ciber una bona estona, temps suficient per a parlar amb molta gent, però al final no prou per a contestar els mails, i comences a parlar i el temps passa volant! Després, hem fet una cerveseta, hem comprat fruita per a aportar nous nutrients a la nostra repetitiva alimentació i altre cop cap a la Cuchilla.

Uff! I prou, que aquesta setmana no estic gaire escriptora, me'n vaig al país dels dowayos :) - els dowayos són una tribu africana que l'antropòleg Nigel Barley va fer-ne un treball de camp que explica en el llibre que m'estic llegint: El Antropólogo Inocente. Molt divertit i recomenable, el llibre :)