divendres 02/07/2010

23:44h

Avui ha estat un bon dia, avui la vida ens tenia preparada una lliçó :) .

Pel matí, poca cosa, hem baixat la rentadora de la Mariana i hem rentat roba, tasca urgent pq el nombre de samarretes netes s'havia reduït a una.

La rentadora, no era com m'esperava, ilusa de mi. Jo esperava una rentadora com les nostres, que hi poses la roba, el sabó, la poses en marxa i només queda treure la roba per a estendre-la. Les rentadores que tenen aquí només estalvien la pesada feina d'ensabonar la roba. És un tambor que li poses aigua, sabó i roba i li dóna voltes a tot plegat. Després cal esvaldir la roba i estendre-la. Tot i això, ha estat tot un luxe tenir rentadora ni que fós només per ensabonar. I encara més tenir electricitat per a fer-la funcionar!

A la tarda volíem anar al Llano, però al final no hem trobat ningú que ens hi portés i hem abortat la missió. Hem decidit, doncs, aprofitar per a fer una tasca que ens va encomanar el padre: identificar els discapacitats de la zona i omplir una fitxa amb les seves dades per a demanar la targeta del SeNaSa (Seguro Nacional de Salud), pels que no ho tinguessin.

Hem anat fins al Portón amb la Mariana a visitar una senyora que és cega i després hem decidit passar per casa un noi que és disminuit psíquic. Aquest noi ja l'havíem vist, doncs la seva caseta està en el camí al Portón. És un noi d'uns 13 anys que està tancat a casa seva despullat, mirant al carrer tota l'estona i sense aparentment immutar-se quan el saludem.

A mig camí ens hem trobat en Lupe, el seu pare. El noi viu amb el pare que sembla bastant gran. Hem estat parlant amb ell, potser amb un to una mica a la defensiva i interrogatiu de perquè té el nen en aquestes condicions. Veient el nen tancat a la casa sempre, ens donava la impresió com si el tractessin com un animal.

Després d'un cafetó a ca una veïna, hem baixat amb en Lupe a casa seva. La sorpresa ha estat nostra en veure com s'alegrava el nen de veure el seu pare. Ha estat una demostració d'alegria tan tan bonica que crec que no l'oblidaré mai. El nen, que feia unes hores ens havia semblat que no responia a estímuls externs, reia, movia els braços i saltava d'alegria en veure el seu pare. Ha estat tan bonic que ens ha quedat endins, molt endins del cor.

Hem entrat a la finca i ens hem acostat a l'habitació del nen. L'habitació no tenia res, una finestra a l'exterior, una pilota, una joguina i els plats i gots del nen. El terra estava impecable, de no ser per una caca que s'havia fet el nen mentre el pare estava fora. Feia molta pena veure el nen com la trepitjava i en tenia els peus i mitja cama tacada.

Li hem portat una mica de refresc del que feia una estona preníem, i s'ha posat altre cop molt content, movent els braços en senyal de plena alegria. Ha begut una mica directe de l'ampolla i després ha portat el seu got perquè li posessim allà.

Mentrestant, hem aprofitat per parlar amb el pare, en Lupe. Ens ha explicat que el nen va tenir meningitis als tres anys i epilèpsia. La mare se'n va anar i no ha volgut tornar a saber res del nen. Ell el cuida des de fa 10 anys, el neteja, li dóna de menjar, el cuida. Se sustenta gràcies a menjar que a vegades li dóna la gent, la targeta de la solidaritat, el sou que guanya de netejar una finca, i el porc i les gallinetes que té.

La impresió ha estat que l'home fa el que pot, no en sap més. No sap ensenyar-li on ha de fer les seves necessitats, que no es tregui la roba, i a tantes altres coses! Però fa el què pot, el cuida, i el nen ens ho ha demostrat amb gestos inoblidables d'alegria en veure'l.

Ha estat una barreja de sentiments bastant gran: sorpresa en trobar-nos una cosa totalment diferent al que esperàvem, emoció en veure l'alegria del nen, impotència en no saber-los ajudar, tristesa pensant en la vida i el futur d'ambdós.

Tornant no m'ho podia treure del cap. No volia permetre'm girar el cap i mirar cap una altra direcció, ignorant aquesta realitat. Vull intentar fer alguna cosa per aquest nen i pel seu pare. Trobar una fundació, una associació, qualsevol entitat que recolzi alguna manera d'ensenyar al nen a viure.

He estat tot el camí donant-li voltes, i pensant en com havia canviat la concepció que tenia d'aquesta realitat, i la concepció que tenen els que no han parlat amb en Lupe. Hi ha hagut un moment que, parlant amb en Lupe, el pare, ens ha donat a entendre és conscient que la gent diu que no cuida el nen, que no se'n preocupa... no només té prous problemes amb el nen que també carrega la creu del que la gent pensa.

Uff! Una realitat trista, no puc parar de donar voltes buscant solucions. Després, parlant amb en Dil, hem vist que als dos ens havia marcat l'experiència. I no volem quedar-nos quiets, oblidar aquesta realitat representaria oblidar les expresions d'alegria que mostrava el nen. I això no ho vull oblidar, de fet, m'agradaria tornar-ho a viure. Deu ser aquesta mostra d'alegria el que dia rere dia, any rere any, empeny en Lupe a seguir endavant. Perquè la seva realitat és ben dura.

Després, la mateixa naturalesa ens ha mostrat la seva part més meravellosa florint l'arbre que hi ha davant la nostra caseta. Moments durs per aprendre, moments bonics per a gaudir, moments tranquils per a reflexionar.

I res, sense poder-me treure una sensació agredolça del cos, així acabarà el dia d'avui. Pensant, reflexionant, recordant. Pensant com ajudar en José Antonio (el nen) i a en Lupe; reflexionant en les preconcepcions errònees i injustes que inevitablement en ocasions em venen al cap; recordant l'alegria d'en José Antonio en veure el seu pare. Espero que aquesta alegria ens ajudi a posar tot l'empeny en aquest cas particular, sense repercutir en la tasca que hem vingut a fer. I que no ens faci voltejar el cap a altres direccions, esquivant aquesta realitat.