dimarts 13/07/2010

15:42h

Martes ni te cases ni te embarques. I 13!

Avui estic una mica cansada, necesito un descans. Sort que dissabte anem d'excursió per República Dominicana amb els meus pares, ens servirà per desconectar i tornar a agafar forces per a seguir endavant. D'aquí pocs dies arribarem a l'equador de les nostres pràctiques, a la meitat de la nostra estància a la Cuchilla.

Aquí, gairebé tots els dies semblen igual. Els dissabtes i diumenges han perdut l'encant de descans, de desconexió, d'esbarjo. I m'he adonat de la importància d'aquests dies, i els trobo a faltar. Trobo a faltar dormir fins a les tantes un diumenge, o estar-me assentada fent el gos tot el dia, o sortir de festa amb els amics i amigues...

Sembla que tot el dia estiguem treballant. Quan sortim a esbargir-nos una estona, a fer uns billars, al riu... igualment no ets un d'ells, no ets un més de la comunitat. A més, trobes diferents formes de vida, diferents moments de la vida. Extrany és trobar-se una persona de 22 anys que no tingui un fill. Encara més extrany trobar-se'n una de 27 que no tingui ja un bon ramat darrera, amb la vida encaminada, la família feta i la rutina establerta.

A més, vulguis que no, el camp és limitat. No és com la ciutat o les poblacions més grans i més ben comunicades, que et trobes tot tipus de gent. Aquí, el camp hi ha la gent que hi ha, que és poca. Gent que va fent el dia a dia, sense pensar en l'endemà, tot just en el que pugui menjar avui. Gent que ho deixa tots en mans de Déu. Gent amb certa falta d'iniciativa i organització. Gent sense vida comunitària, sense un parc on reunir-se a prendre la fresca, sense un centre comunal on compartir i fer projectes comunitaris de futur.

I les polítiques del govern sembla que no acompanyen als camperols. Els camperols, que ens donen de menjar, sovint tan maltractats! Tan oblidats! Tan abandonats en els seus camps, treballant sota un sol de justícia, castigant-se el cos a cops de machete, venent a preus tan minsos. I així fins a ben vellets, la jubilació, la seva utopia.

I elles, a casa. Netejant, fent el dinar, rentant roba, tornant a netejar, fent el sopar... Sense gairebé sortir de casa, amb una vida social escasa, esperant el marit que torni cansat del camp, o amb algun rom de més que ha pres en algún colmadito per a recarregar el cos i tal vegada l'ànim.

Uf! Totes aquestes línies no són una descripció exacta del que ens hem trobat aquí, simplement una petita recreació fruit del moment. Simplement una percepció en un moment concret. I sobre percepcions, colors! L'altre dia parlàvem amb en Diego que és daltònic. I ens explicava que el verd el veu vermell. Comentava que això li havia servit per a tenir sempre en compte que hom pot tenir una percepció molt clara d'una situació, però alhora una altra persona pot tenir-ne una altra ben diferent. Així que cal llegir però també percebre, viure i experimentar :)

Aquest matí hem anat a parlar amb en César. En César és director de l'escola del Portón i ens quedava pendent parlar amb ell. Quan havíem anat a parlar amb ell, ens havíem trobat una persona una mica reacia i seca amb nosaltres. Avui, s'ha mostrat amable i ben disposat a xerrar i explicar-nos coses.

La conversa ha estat bé, ens ha estat explicant coses de l'escola, de les comunitats... Tan ell com la seva dona veuen l'escola i la comunitat en desenvolupament. Una bona visió per a seguir endavant. En César sembla un líder comunitari del Portón juntament amb el Felix Ramon, en José Manuel i dues altres persones que encara no hem tingut l'ocasió de parlar-hi. Alguns d'ells líders comunitaris altament polititzats, amics de l'amic William. Enfi!

Apa, vaig a treballar una mica, que demà, per fi, posarem tot plegat en comú.