dimecres 16/06/2010

21:36h

Avui, cap a l'escola de Piedra Azul. En teoria havíem quedat amb la Regla, la directora, per a fer l'entrevista que tenim preparada per les escoles. Resulta, doncs, que la dona tenia una reunió a Yamasá, i com que no hi ha cobertura mòvil, no ho sabia fins que va sentir el missatge al contestador. Una mica desencantants, hem aplaçat la reunió per dimecres que ve. De moment, èxit nul amb les escoles, esperem que demà ens canviï la sort.

Hem decidit anar a Pepeperez, a veure els pares d'en Jairo, un noi que està malalt del cor. Hem estat parlant amb la Censa (la seva mare) i el seu pare. Ens ha explicat que ja van tres cops que han estat a punt d'operar-lo i sembla que sempre, per un motiu o un altre, s'acaba anul·lant l'operació: un per culpa d'un cicló que va espantar els metges i no se n'ha tornat a sentir res, de la resta ja no ho recordo.

L'última està en marxa, a veure com va. L'operació és cara, i han d'esperar tot el paperam del padre, que crec que ha aconseguit que alguna organització pagui la operació.

A vegades hom pot plantejar-se si aquesta gent esperen que tot els caigui del cel, com aquesta dona, que no s'ha mogut per a trobar organitzacions o ajudes per a l'operació. Davant aquests plantejos, els donc la volta i em pregunto, si, en aquest cas, tenen la capacitat d'anar a la capital a buscar organitzacions? Potser més aviat és un tema de capacitat, de visió del món... Aquesta gent tenen una visió del món molt diferent a la nostra, una visió que es redueix a Sto Domingo, Maimón i poca cosa més. I l'esperança en Déu per a ells és molt important i la fe és una cosa molt difícil d'entendre si no se n'ha experimentat mai...

A vegades no m'agraden els comentaris, no tenen interès, no es mouen per a millorar la seva situació... Potser no tenen coneixement, projecció, possibilitats, capacitació... El mateix amb el tema dels estudis, es senten molts comentaris que els joves no hi tenen interès... potser no hi veuen futur, potser no tenen possibilitats i no coneixen o s'imaginen les múltiples beques que poden trobar... enfi.

A la tarda hem anat a visitar la Muñeca, la filla de la Mariana. Ella estudia a la universitat gràcies a una beca que li paga el cost de la licenciatura. Tot i així, representa un esforç per a ella, doncs ha de pagar el transport, fotocopies..., cuidar el seu fill, fer l'oficio de la casa...

La reflexió que em passa pel cap és, si en Felix Ramon no hagués picat a la porta de ca seva amb una beca, estaria estudiant? És una excel·lent estudiant, però pobre. I no en té ni idea d'altres beques, ajudes... En fi, és qüestió d'interès o de possibilitats?

Aquest migdia hem anat a dinar a ca la Maria. Tornant de Pepeperez, hem anat cap a La Cuchilla, a casa seva. Just hem arribat que estaven fent el dinar i la neteja de roba. Treballant, les dones. Els homes, un descansant, l'altre arreglant la moto, l'altre al riu. I elles fregant, fent el dinar, rentant roba, esvaldint-la, penjant-la, recollint-la ràpidament pq s'acostava pluja...

Hem esperat una estoneta, els ha sapigut greu, però els deiem que no es preocupessin, que cap problema! A vegades es preocupen molt, sembla que has d'estar sempre assentant en cadira de plàstic i ben servit, que som com ells, persones!! I en moltes ocasions, més joves, però res, siéntase, siéntase. No m'agrada això de sentir-te amb més privilegis, però sembla bastant inevitable per a no quedar desagraïda.

Al cap d'una estona hem dinat. Pensàvem que dinaríem amb la família, o almenys amb la Carmen, la mare de la Maria, però deia que estava ocupada servint el dinar i no podia dinar amb nosaltres. La noia que viu amb ells, l'Arilaidi, no tenia gana. El pare de la Maria, no ha volgut dinar amb nosaltres. I els germans, ni han tret el cap.

Total, que hem dinat la Maria, en Dil i jo. Aquí no tenen la costum de dinar junts, pel que hem vist, cadascú menja quan té gana i sol, sense entaular-se amb la família. I del sobretaula, ... y eso que es??

Després, hem passat per ca la Muñeca, però estava fent l'oficio. Així que hem decidit anar a fer uns billars mentre feiem temps esperant que ella acabés la neteja de la casa. Aquí es passen tooot el sant dia netejant la casa. Increible. A casa la Maria, només avui han fregat dues vegades el terra. Cal?

I res, així, una mica desordenat, ha estat el dia d'avui. Després, tornant cap a la casa, la Mariana estava d'allò més contenta de tornar-nos a veure. És tan alegre i tan bona persona, la Mariana! M'encanta!

Demà baixem al ciber. MOOOOON!! Estic començant a dubtar que hi hagi més món darrera aquestes muntanyes i més enllà d'aquestes quatre comunitats. Totalment desconectats, la realitat queda tan lluny, estem com presos d'un somni. Però és un somni ben real, amb persones ben reals i amb vides ben diferents però ben reals.